En el momento social en el que vivimos, la adolescencia cada vez llega más pronto. Actitudes adolescentes en chicos/as de entre 10-12 años empiezan a ser normales. Ello nos obliga a comprender "sus crisis" y a obtener de nosotros un apoyo que les ayudará a tener confianza.
Comparo la adolescencia como un viaje en barco, unas veces con momentos de calma y otras veces con momentos de grandes tempestades, y queriendo el adolescente "encontrar mi sitio" -como canta Amaral- la conversación con el mismo, hacerle reflexionar: "que te parece?", "como lo ves?", y no moralizar (lo que seguramente rompería nuestras relaciones) en una sociedad con entornos cambiantes, con la obligada necesidad de adquirir varios roles y establecer relaciones interpersonales, es fundamental.
El desarrollo del adolescente no solo le supone grandes cambios físicos sino también psíquicos y cognitivos que le empujan a "salir al mundo exterior" dejando atrás la infancia (que con la ayuda de la imaginación y la fantasía era perfecta) desarrollando pensamientos, la sexualidad, empezando a ser críticos y ha encontrar defectos a todo.
Asumir nuevas responsabilidades en esta nueva etapa, nuevas experiencias, a veces traumáticas, etc.; ... en fin, hablo de la necesidad más que nunca del adolescente de sentirse admitido y comprendio.
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
ResponderEliminarDiscrepo de tu quan dius, que estem obligats “a comprender "sus crisis" y a obtener de nosotros un apoyo que les ayudará a tener confianza”, ja que crec que en tot cas hem d’acceptar les seves crisis i que només si ho demanen oferir-los-hi els nostre suport.
ResponderEliminarPenso que moltes vegades ni els podrem, ni voldran, que els comprenen ni ajudem.
Estic d'acord amb el que comenta FOL-klorista respecte al tema de les crisis dels adolecents i la forma en la que nosaltres les afrontem. Entenent les "crisis" com aquells moments de desconcert que té l'adolescent, ja sigui perquè no enten el que li està passant o no enten com la societat reacciona vers ell i les seves preocupacions. Aixi doncs, entenc que dins del procès d'adolescencia i per a que s'arribi a la maduresa, l'adolescent a de "afrontar" les crisis per si mateix. Si per el contrari fem com diu el company "gugi", estem sobreprotegint a l'adolescent i fent que la maduresa no acabi d'arribar mai. Això no vol dir que, com diu el company FOL-klorista, haguem d'actuar en determinades situacions. Però jo crec que la "clau" per a que l'adolescent arribi a ser adult éstà en el fet d'assumi i superar les seves crisis per si mateix, entre d'altres factors.
ResponderEliminarCompanys: comprendre i/o ajudar les "crisis" dels adolescents no vol dir sobreprotegir a aquests, sino "estar allí" per si ens necessita.
ResponderEliminarPenso que nosaltres tan en el rol de mestre com en el rol de mare-pare hem d'estar allí per guiar-los i intentar entendres. Sense arribar al punt de sobre protegir-los ni d'agobiar-los. Sino intentar que entenguin que estem allí per el que necessitin.
ResponderEliminarCom vaig llegir en un llibre fa poc i que penso que s'escau comentar per tal de resumir el que voleu dir en les vostres aportacions:
ResponderEliminarHem d'intentar comprendre a l'adolescent, posar-se al seu lloc. No obstant, això no ha de suposar que canviem el nostre propi judici sobre allò que aquell adolescent ha fet, està fent o farà, ja que la comprensió de l'altre no ha de suposar l'acceptació de les seves accions.
Estar allí, sense fer o dir res, però estar allí, pot constituir una gran ajuda.
ResponderEliminarI això és així a qualsevol edat. Quan no tenim ningú amb qui dialogar, amb qui confrontar els nostres pensaments, creences, sentiments, etc. ho fem amb nosaltres mateixos, en silenci.
Es tracta de promoure l'autonomia, la confiança en un mateix i en els altres no la independència!