EL PROCÉS D'ENSENYAMENT-APRENENTATGE DINS L'AULA

El meu aprenentatge a través de les pràctiques m'ha permès donar vida als coneixements teòrics prèviament adquirits, captar aquelles realitats maquillades mes significatives i prendre consciència de la necessitat, entre tots els educadors, de canviar, millorant-lo, l'actual sistema d'impartir docència. No podem prentendre imposar una rutina de treball, mitjançant una metodología diversa, en una aula on l'alumne davant d'una exigència docent es mostra inapetent o fins i tot desconeixedor. Caldrà adaptar-nos a la nova realitat. Una realitat que a més a més obliga al docent a imparti la seva funció educadora basada en el respecte a importants drets fonamentals tals com la igualtat de les persones o els valors tals com la dignitat i el respecte d'aquestes, etc., doncs sembla ser que tots aquests drets i valors l'actual món adolescent els desconeix.

Tal i com explica Martín Bris en Planificación y Práctica educativa (Infantil, Primaria y Secundaria) "El aula es el espacio propio de concreción del currículo...", "...y como espacio de operaciones didácticas requiere un ambiente determinado que propicie un clima positivo y de mutuo enriquecimiento entre alumnos y profesor." Crec, doncs, necessari analitzar la configuració de l'aula ja que ajudarà a poder establir un bon ambient, un clima d'aprenentatge i una relació càlida entre professor i els alumnes. Per aquesta raó els professors disposen i planifiquen aquells aspectes necessaris per al bon funcionament de les classes, com la distribució de les taules, fent grups organitzats seguint criteris psicològics i segons el ritme d'aprenentatge dels alumnes.

Tanmateix cal tenir en compte la dimensió personal que conscient o inconscientment cada professor transmet dins l'ambient de l'aula i les seves relacions dins el centre. Cada professor té la seva pròpia identitat i en conseqüència la seva pròpia forma de comportament a l'aula, les quals crec, certament, que han estat marcades per aquells pensaments, opinions, idees i experiencies que van adquirir durant la seva llarga època com alumne.

Tot equip docent treballa cada dia per aconseguir els objectius anteriors; la coordinació i el treball en equip és fonamental i és important citar que un bon nombre de professors està implicat en projectes d'innovació educativa.

Potser els grans mestres i erudits serien capaços de poder fer una classe sense una prèvia planificació, però segurament els grans mestres ho arriben a ser, perquè no deixen cap detall a la improvisació i tot el que ensenyen és programat fins l'últim detall. Per aquesta raó seguint les directius del centre tots els professors tenen la seva pròpia programació, uns la elaboren de forma exhaustiva i detallada, amb els objectius i contingut específics i cada una de les activitats que realitzaran, en canvi d'altres ho faran d'una manera més general.

El que si he pogut concloure es que els professors es basen en els principis bàsics del constructivisme, doncs:

1.- incorporen de manera coherent, una nova informació a allò que l'aprenent sap.

2.- asseguren que l'aprenent depèn de l'ambient cultural on s'insereix la persona que aprèn.

3.- perquè es produeixi un aprenentatge eficaç presenten les activitats de manera que estimulin la màxim l'activitat interna de l'alumnat.

4.- és necessari que els aprenentatges tinguin un alt grau de consciència constant, per part de qui aprèn sobre la utilitat que els coneixements adquirits tene per resoldre noves situacions siguin pràctiques o referides a nous coneixements.

M'he adonat de la complexitat que comporta la tasca d'un professors/a. La seva feina no és limita a la funció docent ja que en incomptables ocasions les seves funcions s'extenen ampliament, atenent d'aquesta manera a les diferents necessitats dels alumnes de les nostres escoles, ja que la seva educació va des de els aspectes acadèmics fins als afectius i socials, tal i com ho assenyala la LLei Orgànica d'Educació en el Preàmbul; crec convenient resaltar, per tant, la tasca de tots els professionals que fan possible el funcionament d'una institució tan complexa com és una escola.

La qualitat que sempre es demana en professions com la de professor és la de vocació; jo sincerament crec que s'ha d'anar més enllà i superar aquest tribut que en certa manera considero limitat, al professor se li demanen grans quantitas de qualitats, és clar que ho poden intentar però siguem realistes, ¿qui acapara tantes virtuts? Perquè només s'ens exigeix als professors aquesta perfecció? Desprès de reflexionar-hi, crec que la pràctica, la experiència, la formació continuada, ens ajudaran a ser millors professionals, però tot això no servirà de res si no hi ha un compromís ferm en tot el que fem i vivim en les escoles. El professor s'ha de comprometre en la seva feina, ha de ser conscient de la rellevància que té la tasca d'ensenyar i educar. Espero que la il.lusió dels futurs professors (com jo mateixa) no s'esvaeixi amb el pas dels anys i que mai desaparegui aquest sentiment de responsabilitat que hem de tenir vers el futur dels alumnes del nostre país. Per això, per a que no es generalitzi en desencís, la desil.lusió, el pessimisme, l'avorriment en la feina de professor, en necessari però un canvi de rumb en la nostra societat, es necessari que l'educació dels joves es torni a situar en el lloc que es mereix, però aquesta ha de ser una feina de tota la comunitat educativa, tots plegats ho hem de fer possible, mentre això no succeeixi haurem de seguir pensant i creure en els resultats de la feina ben feta i en mantenir el compromís i la il.lusió que caracteritza els professors més joves.

ARGUNAUT

En l'àmbit de les TIC s'estàn desenvolupant sistemes tecnològics CSCL (Computer Supported Collaborative Learning) que tenen com a objectiu l'aprenentatge col.laboratiu a través de la xarxa i que en definitiva "nace y responde a un fenómeno sociocultural actual, donde se define el cómo aprendemos (socialmente) y dónde aprendemos (en red)" (Zañurtu, 2006)

El programa ARGUNAUT (http://www.argunaut.org/) és un projecte desenvolupat pel grup "Kishurim" (que en hebreu significa habilitats, aptituds) format per investigadors científics de la Universitat Hebrea de Jerusalem, que ha estat desenvolupat amb el suport de la Unió Europea. L'objectiu d'aquest és el de crear grups de debat en xarxa que gràcies a aquest suport digital ofereixen grans avantatges sobretot en relació la figura del moderador (el professor).

L'ús de representacions visuals virtuals amb la finalitat de guiar i estructurar les interaccions entre participants ofereix grans avantatges con són un alt grau d'interacció, ús del llenguatge, de conceptes abstractes o expansió de les capacitats conceptuals. És fa ús de representacions visuals a fi de guiar les interaccions entre els participants. A demés no hem d'oblidar que permet treballar a distància sense la necessitat d'estar presents en el mateix espai físic.

Segons Johnson (1993), citat per Zañurtu (2006), "el aprendizaje colaborativo: aumenta la seguridad en sí mismo, incentiva el desarrollo de pensamiento crítico, fortalece el sentimiento de solidaridad y respeto mutuo, a la vez que disminuye los sentimientos de aislamiento". Estic absolutament d'acord quan diu que es desenvolupa el pensament crític i penso que en part realça l'autoconfiança i els sentiments de solidaritat i respecte mutu. Ara bé, no estic gens d'acord amb l'afirmació de que disminueix els sentiments d'aïllament virtual. Crec que és necessari no oblidar que la condició social és inherent a l'home. Els vincles virtuals que s'estableixen són fràgils perquè els falta l'ingredient humà i aquest és necessari per a ser i sentir-nos persones. Els sitemes tecnològics CSCL són evidentment una gran eina per al treball a través de la xarxa, però no hem d'oblidar la necessitat de fer un ús d'un ampli ventall de metodologies no només per motivar l'alumnat sinó també per tractar la diversitat.

Més informació per si interessa:

.- http://argunaut.org/

.- Zañurtu Correa, Luz María. 2006. Art.: Aprendizaje colaborativo: una nueva forma de diálogo interpersonal y en red. Revista digital de educación y nuevas tecnologías. Contexto Educativo. Número 28. http://contexto-educativo.com.ar/.

ELS FILLS OBSERVEN, ELS FILLS FAN

LES NOVES TECNOLOGIAS

No és paradoxal pensar que l'escola, sent la institució per excel.lencia i experta en els processos d'ensenyament-aprenentatge, sigui l'organització que mes li costa aprendre i gestionar el coneixement?

El problema crec que radica en què entenem i hem entès fins avui per ensenyar i aprendre i quin tipus de competències són les necessàries per a donar resposta a les demandes i necessitats de la nostra societat actual. És en aquest punt on família i escola tenen una nova oportunitat de treballar conjuntament, amb una significativa corresponsabilitat educativa, escoltant atentament i dialogant amb els alumnes, explorant els reptes i possibilitats, així com el límits i les amenaces que ofereixen els diferents aspectes culturals i polítics de la nostra societat actual tan plural, tecnològica, imprevisible, canviant i contradictòria.

En definitiva, les noves tecnologies poden ser el millor pretext per a innovar a l'aula, per a provocar canvis organitzatius i obrir l'escola a la comunitat. Seria una negligència per part nostra perdre l'oportunitat que tenim per promoure una veritable transformació educativa on la tecnologia té un paper de suport i motivació a l'aprenentatge.

Estem en un moment de la humanitat molt interessant. I es que les noves TIC no ens deixen indiferents.

Un exemple clar d'aquesta situació el proposa Seymour Papert que planteja el següent: Si un cirurgià de mitjans del segle dinou hagués estat transportat a través del temps fins a un modern quiròfan dels nostres dies, no hagués reconegut absolutament res de res. No tindria la menor idea de què fer o com col.laborar. La tecnologia moderna ha transformat les pràctiques de la cirurgia de forma tal que al millor cirurgià d'antuvi li resultaria impossible reconèixer-les. En canvi si un mestre d'escola de mitjans del segle dinou fes el mateix viatge a través del temps, fins a parar en una aula d'una escola d'avui día, podria dictar la classe tal com ho fa el seu col.lega de finals del segle vint, llevat d'alguns detalls menors. (Papert, Seymour. A: Negoponte, Nicholas. El món digital).

Per saber-ne més:

Area Moreira, M (2005). La educación en el laberinto tecnológico. De la escritura a las máquinas digitales.

Norminanda M. (2005). La comunicación Audiovisual en la Educación.

"THE BREAKFAST CLUB" - EL ROL DEL PROFESSOR-

The breakfast club (El club de los cinco) es una película de adolescentes que ha sido un referente para aquella generación de jóvenes de los años 80. En ella el Sr. Vernon, director del Instituto Shermer, se muestra como lo que realmente es: un director autoritario, con mucha experiencia y una gran prepotencia, que le permite prejuzgar a los alumnos. El Sr. Vernon aparece como un defensor de los valores tradicionales tales como el respeto y la sumisión al profesorado visto como autoridad jerárquica.

Nos encontramos con un director muy seguro de sí mismo lo que nos permite adivinar una gran frustración personal y vital.

Su relación con los alumnos se caracteriza por su superioridad, lo que según su persona le permite despreciarlos, pues ve a los alumnos como auténticos enemigos porque considera que "estos chicos cada vez son peores" (sic.).

Su puesto como director y su experiencia como profesor tan solo le permite dar "por perdidos" a los alumnos, pues no ve la enseñanza como un aprendizaje sino como un adoctrinamiento que prevalece por encima de los conocimientos y la educación.

LA FAMILIA Y EL ADOLESCENTE

Todos sabemos que la etapa con hijos adolescentes en una familia suele ser una de las más difíciles dentro del ciclo vital propio de la familia. Todos hemos sido adolescentes y todos conocemos dicha realidad. ¿Quien no recuerda sus propios conflictos con su padre?.

La defensa de la privacidad, la autodeterminación por parte del adolescente chocan con el intento de los padres de seguir manteniendo las pautas de relación de la niñez, pues creo que el hijo adolescente también y a pesar de sus múltiples conflictos mantiene conductas que reflejan sus necesidades infantiles de protección y control por parte de sus padres.

En esta etapa las tareas parentales son difíciles. Los padres deben aceptar el crecimiento y desarrollo de su hijo y darle progresivamente las condiciones para que se desarrolle y pueda llegar a decidir personalmente su futuro no solo laboral, sino sexual y familiar.

Las opciones que el adolescente tomará podrán o no coincidir con las expectativas de los padres, lo que evidentemente producirá conflictos que para muchas familias son difíciles de manejar y aceptar. A veces los padres se cierran y adoptan una actitud controladora que retarda, a mi parecer, la independencia del joven adolescente y otras veces los padres adoptan una postura desinteresada que la manifiestan en una gran permisividad -lo que para mi implica consecuencias negativas para el desarrollo del adolescente-. Lo ideal sería que los padres supieran reaccionar apoyando a sus hijos adolescentes, manteniendo una comunicación abierta y dando las posibilidades emocionales y materiales para que el adolescente comience una vida independiente exitosa pero -siempre hay un pero- todos sabemos que dicha realidad es difícil porque la realidad nada tiene que ver con lo ideal porque es del todo cierto aquello de que "la realidad supera la ficción".

Durante esta relación entre la familia y la etapa de la adolescencia del hijo, éste va abandonando la seguridad de la dependencia infantil así que se rompe la imagen parental tan idealizada. En consecuencia, los padres deben aceptar que el hijo se va separando, compartiendo menos tiempo con la familia, teniendo su propia identidad que a veces no concuerda, como he dicho, con el ideal del padre.

Los padres se encuentran en que sus hijos crecen y para ellos es importante aprender a negociar pactos acerca de los tiempos, espacios, deberes, obligaciones, deseos, costumbres, vestimenta, lenguaje, etc. Y todos estos ajustes dependerán en cierto grado de la adaptabilidad de la organización familiar.

Su Ilustrísima Señoría Don Emilio Calatayud nos quiere hacer entender que con la imposición de medidas educacionales pueden lograrse grandes relaciones entre padres e hijos que eviten conflictos, pero es importante no olvidar que estamos hablando de un juez, que su trabajo es impartir justicia no educar y que sus medidas hacen referencia a niños, jóvenes y adolescentes que tiene una particularidad: son delincuentes; pero -siempre hay un pero- no todos los adolescentes son delincuentes y no todos los delincuentes son adolescentes.

Creo que no existen ni libros, ni instrucciones ni normas que nos permitan llevar con total normalidad una relación entre un padre y su hijo adolescente. El sentido común, la paciencia y la estima harán que pase esta etapa tan difícil de la mejor manera posible.

Las medidas de Don Emilio Calatayud pretender ser educativas y él mismo habla de reinserción pero yo me pregunto ¿cómo vamos a resinsertar a alguien que nunca ha estado insertado?.

Límites, prevención, toma de decisiones, control, toma de responsabilidades, valores ... todo ello fomenta Don Emilio Calatayud pero insisto de nuevo, estamos hablando de delincuentes no de jóvenes adolescentes en general.

Su Ilustrísima Señoría cree que los jóvenes de hoy día están demasiados mimados ("dámelo", "dámelo ya"), que exigen siempre el cumplimiento de sus derechos olvidando la mayoría de las veces sus obligaciones. Asimismo piensa en gran medida que la mayoría de los actos delictivos cometidos por menores adolescentes y no tan adolescentes son debidos a la mala educación de los padres. Creo en este punto hacer necesario una pequeña apreciación: la mayor parte de los menores que delinquen tiene problemas tanto de índole familiar como escolar por lo que defienden vehemente la lucha contra el fracaso escolar aún pensando que el sistema educativo es una porquería.

En definitiva, el Juez Calatayud cree que es mejor conciliar que judicializar, incluyendo en sus creencias reflejadas en medidas judiciales a los padres pues entiende que los padres alguna culpa tienen, que éstos paguen por los delitos de sus hijos para que les "riñan" cuando lleguen a casa antes de que vuelvan a cometer un delito similiar o no tan similar.

Que queréis que os diga, ni tanto ni tan poco. La realidad no es tan extremista.